La Mirada 3.0

lunes, 25 de diciembre de 2017

La Mirada 3.0

"Una peça de dansa i música que experimenta amb la mirada. La mirada dins, la mirada fora i la mirada compartida. Les possibilitats de ballar la confiança, mirar l'espai que balla. Sentir les mirades, escoltar-les per convertir-les en música i ball. Un procés de creació en una mateixa direcció, la Big band, la bailaora i el públic. Una peça irrepetible, que parla de la creació musical per al ball i la mirada que l'acompanya".

Comença amb aquell silenci. S I L E N C I = Absència de tot so o soroll. És llarg. “Qui començarà, ara? Són 12 persones a l’escenari!”. Com a espectadora sento també la necessitat de notar aquest silenci com una mena de preparació pel que vindrà. Sento com que ningú respira. Ni jo. És un silenci estàtic, però hi ha moviment. Una porta cap al so. I comença el so.

Em pregunto si és massa gran tot. Massa músics. Hi poden passar massa coses? O simplement moltes coses? Com trobaran el seu espai?

Decideixo entregar-me, donar-ho tot com a espectadora. Apropar-me i intentar sentir què volen explicar. Arribar allà on són, tot i l’ample distància; caminar junt amb els sons i el moviment i comprendre on són els músics, cap on volen anar...

Llavors me n’adono que no només hi ha els sons. Hi ha la Sònia. EL M O V I M E N T entre llums i ombres. L’elasticitat. La Sònia juga amb la faldilla, i aquesta tibantor m’evoca al no-límit. No hi ha límits en aquest escenari.

Però què hi cap en 1 segon? Hi pot cabre tant! El temps...

Costa adonar-me de qui hi ha i de què diuen. Se’m fa gran. Però alhora penso que és bonic perquè quan algú sobresurt, quan algú decideix, encara es fa sentir més. El so i el què vol dir.

Extraído del blog "Pinzellades Improvisades" de Laia Carbonell